Avui us volem presentar en ROC, un border collie nerviós i actiu, que amb 8 mesos d’edat vam diagnosticar de Displàsia de Cadera bilateral.
Què és la Displàsia de Cadera?
anatomia normal i displasia
La Displàsia de Cadera en gossos és una malaltia hereditària, que té cert component ambiental (com ara el sobrepès o exercici intens durant el creixement). És la malaltia osteoarticular més freqüent en gossos, afectant principalment races grans i mitjanes. Afecta a l’articulació coxo-femoral, això és l’articulació de la cadera, provocant una mala congruència entre l’acetàbul i el cap del fémur.
Resultat d’aquesta incongruència, el cap del fémur apareix luxat o subluxat, i amb el temps, això acaba provocant inflamació i canvis degeneratius en l’articulació i teixits circundants, desembocant en una artrosi, cosa que ja no és reparable si no és posant una pròtesi de cadera. Per això, en races predisposades a patir aquesta malaltia (sobretot Labrador Retriever, Pastor Alemany, entre altres) és recomanable fer una radiografia quan són joves per descartar o confirmar aquest problema, ja que en edats juvenils podem tenir algunes opcions de tractament.
Símptomes
El signe principal és el dolor que té el gos a la cadera resultat de la “mala” anatomia de l’articulació.
gos ajuntant les extremitats posteriors per la displasia
En el cas d’en Roc, amb 7 mesos el propietari ja notava que tenia certa intolerància a l’exercici, es “cansava” més que altres gossos i es parava a reposar sovint.
Altres gossos mostren el dolor de manera diferent, amb canvis d’humor, amb una marxa diferent a la de un gos normal, o apoiant les extremitats ajuntant-les (com en el cas de la fotografia)… Si el gos ja ha desenvolupat artrosi, aquest dolor serà més evident.
En cas de creure que el vostre gos pateix algun d’aquests signes, és important que acudiu al vostre veterinari perquè revisi el vostre animal i us indiqui si cal realitzar alguna prova.
Diagnòstic
Amb una radiografia de cadera, amb el gos panxa amunt i estirant bé les cames (sempre amb el gos anestessiat o amb una sedació profunda) pot ser possible diagnosticar la displàsia. Per evaluar més el grau de displàsia, i si existeixen opcions quirúrgiques, se sol practicar una altra radiografia amb distracció de les extremitats, posant un aparell entre les cames del gos que ens separi els fèmurs i ens permet veure el grau de laxitud que té l’articulació.
distraccio del cap del fèmur
angle de norberg
En el cas d’en Roc era bastant evident que els fèmurs es luxaven fora de la cadera quan aplicavem la distracció (cosa que passava també de manera “natural” quan corria mentres jugava i per això tenia dolor i s’havia de parar a descansar)
Prevenció
Ja hem dit que la Displàsia és una malaltia hereditària, però influeixen cert factors que poden agreujar o minimitzar l’expressió d’aquesta malaltia. Una dieta pobra o un excés d’exercici són factors que cal controlar per intentar evitar un desenvolupament de la malaltia, sobretot durant el període de màxim creixement, entre els 3 i els 8 mesos d’edat. Evidentment, hi ha casos en què tot i controlar aquests aspectes la malatia apareix igualment ja que el factor hereditari és prevalent, pero en casos lleus aquests factors poden ser decisius per a una evolució o altra.
Tractament
Segons l’edat i l’estat de l’articulació, trobarem diferents opcions de tractament. En alguns casos, en gossos joves i sense artrosi, es poden plantejar algunes opcions quirurgiques per tal de corregir el “defecte” de la cadera. En el cas d’en Roc, per sort, es va detectar la displàsia prou aviat com per tenir aquesta opció. i se li va practicar una Doble Osteotomia de Cadera, cirurgia que permet augmentar el recobriment del cap del fémur i evita la subluxació de l’extremitat i per tant conforma una anatomia “normal” a la cadera. Això s’aconsegueix fent 2 talls als ossos de la cadera i posant una placa fent que la cadera es desplaci de manera que abarqui el cap del fèmur:
RX post-quirurgica Roc
cirurgia Roc
En Roc encara haurà d’esperar unes sis setmanes perquè puguem practicar-li la cirurgia a l’altra extremitat.
En casos on ja hi ha artrosi, o la displàsia es diagnostiqui quan la cadera ja no està en creixement, el tractament que ens queda sol ser només paliatiu del dolor, amb antinflamatoris i protectors de cartílag, o bé una pròtesi o artroplastia del cap del fèmur en cas de artrosis molt greus i amb molt dolor.
També existeixen llits específics per a gossos amb artrosi que aïllen més del fred, i amb materials viscoelàstics que alleugereixen el dolor. Són mesures coadjuvants al tractament mèdic que sempre són d’agraïr.
També es important que el gos faci certa activitat física per mantenir la musculatura de les extremitats, ja que la pèrdua de musculatura farà que l’articulació sigui encara més inestable i per tant hi hagi més dolor i inflamació. Es tracta de fer exercici suau, caminades, no de fer-lo còrrer o saltar, o bé si hi ha possiblitats, de fer natació, ja que d’aquesta manera donem to muscular sense carregar pes a l’extremitat i reduint l’impacte sobre l’articulació.
Esperem que aquest post us hagi resultat interessant. Com sempre, si voleu, ens podeu enviar els vostres dubtes a través del mail o trucant-nos directment.